Ara no penjare les fotos, no tinc esma...ganes, forces...no tinc res, nomes segueixo sentint dolor a les extremitats inferior, des dels glutis fins a la punta dels dits del peu (i per desgracia no es un dir). El pitjor son les plantes del peu que es com si me les haguessin colpejat amb una pala fins a deixar-les en un punt entre el dolor extrem, el formigueig i la rampa permanent.
Pero ara no vui parlar d'aixo si no de les sensacions pures i dures despres d'haber fet els 80km que separen girona -st. feliu -girona (si son 80km si vas pel carril bici i si no us ho creieu nomes teniu que provar-ho)
L'anada ha sigut facil, fins i tot lleugera, sense massa calor i la moral pels nuvols pero despres d'arribar a st. feliu i dinar hem començat la tornada...i ha començat el meu calvari.
A llagostera ja estava destrossat, potser no tant fisicament com mentalment al pensar el que em quedava encara. A cada km que passava la meva desesperacio augmentava mentre veia amb impotencia com poc a poc deixava de caminar de manera fluida....i al final gairebe he deixat de caminar...mes aviat m'arrossegava.
Els ultims km han sigut horribles, sense comparacio: nauseas, rampes, dolor muscular i cada km en semblaven 10!
Tal era el meu punt de desesperacio que al veure el cotxe de'n lluis la "RODIUS" m'he posat a riure i plorar, com un autentic desequilibrat i es que la desesperacio fa fer coses sorprenents.
Mencio apart es mereix en Lluis, company de travessia i autentic patidor silencios, que mentre jo maleia cada una de les parts del meu cos ell aguantava sense gairebe obrir la boca i segur que passava pel mateix que jo. Es admirable la força, tant mental com fisica, que te!
Apunta't un 10.
pd: dema les fotos si em puc aixecar del llit....agonia.....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada