Avui mentre corria he recordat un video que vaig veure fa molt de temps i que em va emocionar molt. Qualsevol que sapiga en que consisteix un triatlo, sabra lo dur que es i si te la sort de saber el que es un ironman encara sera mes conscient del merit que te el que va fer aquest SUPER-HOME:
la historia de'n Dick Hoyt i el seu fill Rick mereixen un episodi propi dins l'esport.
En dick, exmilitar. entrenava sol fins que un dia el seu fill li va dir si podia anar amb ell a entrenar (fa servir un ordinador per parlar), logicament el seu pare li va dir que si i va sortir a corre amb ell en una cadira de rodes. Al tornar en Rick li va dir que durant aquella estona s'havia sentit com una persona normal i que ni tan sols havia pensat en la seva discapacitat. El seu pare al sentir aixo ho va tenir clarissim i va decidir que a partir de llavors ja no tornaria a entrenar sol...ni a competir sol!
Si per a qualsevol mortal nedar 3800 metres ja es dur...imagina fer-ho arrosegant una barca on hi va el teu fill...pero clar...despres et queden 180km de bicicleta...amb el teu fill i per acabar i per si algu encara s'aguantava...has de correr 42km (una marato) empenyent la cadira de rodes del teu company d'equip. Despres d'aixo el temps que facis es el menys important, nomes cal veure els gestos del seu fill al arribar i les declaracions del pare: "Anant amb el meu fill mai em falten les forces, no penses en abandonar, ni en el dolor...nomes penses en ell i en acabar junts"
pd: la resta som uns aficionats....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada