Cronica Mm11

El dia comença com es habitual: preparatius d'ultima hora, repassar material, fer el dinar per menjar alla etc...

A la 1 del migdia ja estic a collformic, recullo el "full de ruta" o sigui...el codi de barres pels controls, i el xip (incorporacio nova).
Com que tinc mes de 4 hores per endavant...el cap va a mil per hora i penso com fer-ho per tenir pista lliure ben aviat; solucio: apretar els primers km's de pista i fer una esbandida general! PIT I COLLONS.
Fa dies que no corro, i el cos em demana que arrenqui ja...jo m'ho prepraro tot: gels, vaselina, ajusto tot...etc. Arriba l'hora de sortir i faig el pactat: ESCABETXINA!
al km 18 ja estic adelantan els que havien sortit a les 4:10 - 4:15 (I JO SORTIA A LES 4:43!!)
Estic euforic tot i que durant una estona he estat conscient que anava massa fort; el cos em recorda que m'he passat de la pitjor manera possible: km 19, se m'enrampen els quadriceps i un besso... TOT ALHORA! Quina rabia i impotencia! intento dissimular i a la primera pujada "camino" mentre segueixo passant gent... Ara la cosa ja esta força mes "despejada".
Arribo a un control al km 22 i les cames ja estan millor, els quadriceps segueixen en un estat de semi enrampada permanent pero no m'impedeix corre en absolut, tan sols et recorden que siguis prudent. Pero aqui cometo el 2n error: em prenc el meu gel i agafo un tall de llimona del control i mel poso a la boca... ERROR. la barreja em fot l'estomac en l'aire...començo a tenir arcades i un mal estar a la panxa serio. MERDA.

El principi de la cursa, o sigui la primera meitat, no esta siguent com esperava, tot i que vaig be de temps, el somni de fer menys de 12h es veu molt lluny: "si ara estic aixi, com estare al km 60?" ERROR
Quan passo la meitat de la marxa poc a poc em vaig trobant millot. HE passat estones amb flato, mal de panxa, alguna rampa mes fent algun gest forçat, etc. Pero inexplicablement, a mesura que avança la nit, ni em fan mal els peus ni baixo el ritme corrent, de fet...es en la 2a meitat quan començo a adonar-me que estic passant a molts de "pros", alguns en els controls/habituallaments (en els que jo em paro escassament 1 minut i gracies) i sobretot...a les pujades fent servir la tecnica kilian (mans en els genolls i ajudar-te dels braços per pujar amb passes grans) a mes, aquesta tecnica em permet fer massatge a la zona del quadriceps i collons...ES NOTA!
EN definitiva, al km 60 veig que estic molt senser i corrent rapi. Atrapo un grup de gent rapida i un d'ells es pica en la baixada, se m'enganxa i em diu "no se que". En realitat s'oferia per fer un tram junts i jo accepto encantat. Tirem i deixem la resta enrere.
Arriba el primer moment ESTUPID de la nit. Km 60 i pico i torno a anar sol. em trobo en una pujada quan veig algun que ve de cara i em diu que no troba el cami, li dic per on es i continuem junts; bon tiu i deunido com corre, el vaig esperant i l'estiro en la pujada. En la baixada anem comentan la jugada i en una d'aquestes ens distraiem i ens passem un trencan! MERDA!!! NO ES PER AQUI, JA HAURIEM DE SER AL CONTROL!! desfem uns 600m de baixada i veiem els frontals dels altres corredors que es desvien a la dreta, nosaltres no ho hem fet i ara hem perdut un temps precios!
Tiro amb molta rabia i deixo enrere a tothom altre cop... Continuo molt fort (inexplicablement a aquestes alçades) i arribo sol al km 70, acabo de passar a la primera dona i segueixo pletoric fins un tram d'asfalt. Al fons veig tres frontals i em concentro en atrapar-los pero a la següent curva..DESAPAREIXEN!! "com pot ser? si els hi estava retallant a saco!"
M'emprenyo i tiro cap avall per la carretera corrent a 4: 40 el km! tiro avalla...i avall...pero no veig cap frontal! estic sol en una carretera sense ningu!
Apago el meu frontal i miro al voltant, no es veu cap llum enlloc! "MERDA! HOSTIA PUTA! m'he tornat a equivocar! per aixo no els veia"
EM toca desfer 1km i algo de la baixada i tornar enrere fins que finalment veig els frontal i per on s'havia de girar! jo anava tan encegat per atrapar-los que no he vist el trencant que tornava a la pista!
Acabo de perdre uns 10min preciosos i em dona el baixon tipic d'haver gastat energies inutilment. Estic emprenyat amb mi mateix i les cames "es queixen" (en realitat se que es el cap...pero les cames ho manifesten.
Em carrego de moral com puc i segueixo a un corredor per la baixada mentre intento recuperar forces. EM fa de guia i aixi no em perdo.
Arribo al ultim habitualllament i alla veig tota la gent que m'ha passat per culpa del meu error...QUINA RABIA! m'afanyo a omplir aigua, gel i AVALL!!! en deixo enrere alguns pero ja vaig força mes tocat. De cop apareixen dos per darrera meu que em diuen algo. O jo estic sord o no s'enten re del que diuen. Al final resulta que m'estaven avisant d'un tros conflictiu que era facil perdres per un trencant que no es veu. Li agraeixi i els hi dic si els importa que els segueixi per no perdrem...ALTRE COP. EM donen l'OK i seguim tots tres a molt bon ritme cap a monistrol.
Gracies a aquests dos companys arribo a monistrol sense mes incidencies. Se que ja estic pero alguna cosa dins meu em diu que em queda el pitjor, l'estomac es queixa pq no te res que digerir i m'en adono que amb les presses, fa massa que no menjo..i em queden 3km de pujada infernal! altre cop MERDA!
Intento seguir els dos companys en els primers trams de pujada pero de seguida me'n adono que aquell no ja no es el meu ritme, em falta l'aire tinc ganes de vomitar i el pitjor, no tinc res que treure pq tinc l'estomac buit!
Aqui es quan els hi donc les gracies als companys i em quedo enrere, aixo sera un infern en solitari. A mesura que passen els metres la cosa es complica encara mes, en un parell de casos em veig incapaç de pujar la cama al següent escalor i fins i tot tinc la sensacio de perdre el cap..."fes-ho com vulguis cabro, pero arriba adalt o salta des del primer penyasegat que trobis!" poc temps despres la primera dona em passa i em dona anims, aixo em confirma que no dec fer bona cara. Queda un km fins la meta i el cos esta buit, no tinc reserves ni res del que tirar aixi que intento fer servir els braços tan com puc, arribare en menys de 12...pero en quant menys?
Una estona despres veig la rampa final de montserrat, al fons l'estacio m'espera freda i en silenci. Nomes un grup de 4 persones miren sorpresos el meu lamentable estat fisic. No s'atreveixen a dir res.
Pujo les escales agafat amb els dos braços a la barana per ajudar-me i per fi veig el final, es un fet, s'ha acabat.
Marejat, buit i sense poder menjar res sense tenir arcades, truco als de casa: "estem al parquing, acabem d'arribar" menys mal, una ultima bona noticia, ni tan sols m'haig d'esperar. Baixo fins al parquing i pujo al cotxe, ara si, el cos diu prou, no em puc ni moure pero el cap em diu que he donat el 110%.

Es pot millorar? si, pero ara toca disfrutar de l'esforç fet.