Darrera d'aquest documental de la NBC sobre l'Ironman de Hawaii 2011 s'amaguen moltes coses que em venen al cap cada vegada que el veig (i en van unes quantes).
Apart de les ganes d'entrenar que m'entren cada vegada, aquest reportatge aconsegueix remoure el mes profund del meu esser. No es per el gran Craig Alexander, Pete Jacobs, Andreas Raelert o la Chrissie Wellington (i la super remontada d'aquest any), Mirinda Carfrae, Leanda Cave. Son tots Aquests "anonims" dels que no en sabrem mai el nom, els pares, mares, malalts/es, gent gran, etc... treballadors, i gent amb problemes de veritat. Persones extraordinaries en si mateix perque han aconseguit acabar (o han fet tot el que han pogut per aconseguir-ho) un repte fisic i mental que implica una dedicacio i una força de voluntat que, sincerament, avui dia brilla per la seva absencia.
Les persones que surten en les imatges pero que no en sabem el nom, poden trigar, 10, 14 o 16 hores i tot i aixo les seves cares son les d'aquelles que ho han aconseguit, han vençut les seves pors, la mandra, l'esgotament que suposa que la gent et digui "aixo es una bestiesa, pendras mal", la falta de recursos i mitjans i han fet de cada un d'aquests punts febles els pilars que els han dut a la linia de meta.
Es dificil explicar el que fan sentir segons quines imatges perque es tan personal com inquietant. Em fan tanta enveja (si, enveja pero de la sana) que penso que soc estupid de queixar-me, que soc estupid de no aprofitar mes el temps i sobretot, em fa pensar que l'unic impediment real que tinc per ser un d'ells soc jo mateix, l'unic que em pot vencer abans de començar.
No se amb quins mitjans, ni amb quina preparacio, ni tan sols ser si podra ser acompanyat d'algu que em dongui suport i que m'animi en els moments critics... pero se, i aixi ho sento dins meu, que jo sere un d'aquests anonims que possiblement plorara en el moment que creui la linia d'arribada, sigui amb 12, 14 o 16 hores.
Qui es l'Ironman?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada